Blogia

*_·.PinkStaR.·_*

Relació: Franquisme - Ramona, adéu

Relació: Franquisme - Ramona, adéu

A l’inici dels anys setanta, la salut del Franco començava a fallar, i les paraules democràcia i transició començaven a sentir-se molt arreu de Barcelona. Això va ser gràcies a uns grups que eren contràris al règim. En el juliol del 69, Franco va anomenar a Joan Carles I de Borbó el seu successor. En aquesta última estapa del Franquisme es van signar les últimes sentencies de mort que eren el final de diversos processos judicials, en contra de integrants d’ETA i CC.OO, aquests eren el “Procés de Burgos”; el “Procés 1001”...

Aquestes sentencies judicials van fer que els estudiants fossin protagonistes d’una serie de protestes arreu de l’Estat, on van haver-hi diverses tancades d’universitats, on sempre finalitzava amb el desallotjament de la policia. Això o podem trobar en el llibre de Ramona, adéu de la Montserrat Roig, ja que ho podem identificar amb la Mundeta filla, ja que aquesta participa en la tancada de la Universitat de Barcelona, quan estaven en contra dels processos, i anava a les reunions d’estudiants per parlar dels dits successos. 

La Mundeta mare en canvi, te por d’aquestes tancades i que la seva filla hi participi, ja que ella pertany a la generació que ha viscut la guerra, la posguerra i el franquisme i i no s’atreveix a enfrontar-se al Règim franquista. Ho veiem en  el primer i últim capítol del llibre, narrat en cursiva per la Mundeta mare, on ens parla sobre la seva por.

La Mundeta àvia, va presenciar la instauració de la Segona República i els convulsos anys anteriors a la guerra.L’escriptora, Montserrat Roig, va participar en la tancada de la Basílica de Montserrat (13 de desembre de 1970), per a protestar contra el “Procés de Burgos”.

Aquí veiem una relació de carácter entre l’escriptora i la Mundeta filla. Potser, la Montserrat Roig, a l’hora descriure el llibre, va voler identificar els personatges amb les 3 generacions de la seva família:

Mundeta àvia: La seva àvia

Mundeta mare: La mare de la Montserrat Roig.

Mundeta filla: La mateixa Montserrat Roig.

Recital de poesia al Palau de la Música de Barcelona '08

Recital de poesia al Palau de la Música de Barcelona '08

 

 

Ahir, dia 21 de maig, vam anar al Recital de Poesia de Barcelona, al magnífic Palau de la Música. Només arribar, l’Aleix, la Cristina, la Maria, les Martes, la Begoña, la Gisela,  el Ferran i jo, vam anar a sopar al Fres.Co, una mica d’amanida de pasta de primer, i pizza i espaguetis de segon, i de postres, fruita i gelats. Casi era l’hora que el David ens havia dit que teníem que estar davant del Palau, a tres quarts de nou. Vam córrer una mica, però vam arribar a temps. Al entrar, teníem que passar per una tauleta, on ens varem donar un llibret amb una mica de biografia i poemes dels poetes d’aquella nit, i una llumeta molt mona portàtil. Vam seure i va començar el recital. Van començar molt bé les presentacions del poeta, amb molta musicalitat i una mica de teatre del pianista. Hi havia poetes estrangers, (d’Alemanya, d’Islàndia, França ...). Aquests poetes són els que menys em van agradar, ja que, al recitar en la seva llengua, s’hi volies entendre el poema havies de seguir-lo amb el llibret, i no podies gaudir molt bé, però no va estar malament, tret de dos, que per a mi, recitaven massa ràpid, sense pauses ni pautes. Els millors per a mi, sense dubte, van ser Amat Baró i Joan Vergés.

 

El poema que més em va agradar va ser aquest:

 

Si et dic el primer vers,

Endevinaràs el segon?

Si et dic el segon,

Endevinaràs el tercer?

I si et dic el poema sencer,

Endevinaràs que t’estimo?

 

                                   Endevinalla. Joan Vergés.

 

Festival Internacional de Poesia de Barcelona
 
 

Onze poetes i un músic passaran per l’escena. Són dotze artistes. I diu la Revelació de Sant Joan (12, 1): «Hi va haver una aparició meravellosa en el cel; una dona vestida de sol, amb la lluna als seus peus, i damunt del seu cap, una corona de dotze estrelles». La Unió Europea va manllevar la imatge per a la seva bandera blava amb una corona de dotze estrelles. Pensaven en l’Europa cristiana de Novalis? I les noves formes de laïcitat on l’ull s’hi perd? Abans (i després) de la religió (i de la política), la poesia.

Candidesa i potència. Poètica de la quotidianitat. El grotesc i el tragicòmic. L’homoerotisme. La cruesa. La lucidesa. La mestria artitzada. L’insòlit. Formes de nihilisme. L’essència. L’energia verbal. La ironia. La saviesa. L’humor. El drama. El lirisme. La provocació. L’excel·lència. Un mapa d’Europa divers —limitat—, i en molts tons: cultures hegemòniques, amb passat imperial fins i tot, i cultures perifèriques, sovint ignotes o directament ignorades, si no perseguides, amb mostres de punts allunyats en la geografia del continent. Els poetes han de ser els vells pelegrins de la Nova Europa. La seva lliure circulació, més enllà de l’«espai Schengen», ha de desvetllar el talent poètic i la força de la imaginació. El conreu i la defensa de la paraula poètica autòctona és el gresol de l’harmonia supranacional dels pobles.

Amat Baró, Lleida
Mª Josep Escrivà, València
Vicente Gallego, Valencia
Tatjana Gromaca, Croàcia
Durs Grünbein, Alemanya
Brane Mozetic, Eslovènia
Bernard Noël, França
Don Paterson, Escòcia
Juri Talvet,Estonia
Sigurbjorg Thrastadóttir, Islàndia
Joan Vergés, Barcelona

Direcció: Víctor Obiols
Música: Toti Soler
Il·luminació: Javier Valderrama

Amb la col·laboració de: Institut Francès.

 

 

 

Recital de poesia - Cafè del Teatre principal de Valls

El País - La crisis existencial de Rilke

La crisis existencial de Rilke en París

Se edita en Alemania un diario inédito del poeta que narra su desesperada vida en 1902

Hace 125 años que nació en Praga, pero sus versos y sus palabras siguen fascinando. Mantienen la textura emocionada, la profundidad y la fuerza de cuando fueron escritas. Rainer Maria Rilke, el gigante flaco de la poesía en alemán, vuelve a la actualidad. Los responsables de su archivo han sacado a la luz en Alemania 44 páginas inéditas (Tagebuch Westerwede und Paris 1902), un diario íntimo y desolado que el poeta escribió en medio de la miseria y el frío del París otoñal en noviembre de principios de siglo. Fue su primer viaje a Francia, y Rilke iba a nacer como poeta adulto en la misma tierra que lo vería morir 24 años después.Hace 125 años que nació en Praga, pero sus versos y sus palabras siguen fascinando. Mantienen la textura emocionada, la profundidad y la fuerza de cuando fueron escritas. Rainer Maria Rilke, el gigante flaco de la poesía en alemán, vuelve a la actualidad. Los responsables de su archivo han sacado a la luz en Alemania 44 páginas inéditas (Tagebuch Westerwede und Paris 1902), un diario íntimo y desolado que el poeta escribió en medio de la miseria y el frío del París otoñal en noviembre de principios de siglo. Fue su primer viaje a Francia, y Rilke iba a nacer como poeta adulto en la misma tierra que lo vería morir 24 años después.

Lo que sólo parecía un sueño dulce se convirtió también en pesadilla. Frío, nieve, lluvia, niebla, abandono, miseria y un cuartucho escuálido. Eso es lo que rodea a Rainer Maria Rilke en su primera visita a París. El poeta tiene entonces 26 años. Llega allí por vez primera en agosto de 1902. Ha dejado atrás la casa de Westerwede, cerca de Bremen, y allí se quedan su mujer, la escultora Clara Westhoff, y su hija recién nacida, Ruth. Olvidados ya los días de la escuela militar, el joven poeta es un viajero consumado. Ha estado en 1899 y 1900 en Rusia con sus amigos Lou Andreas Salomé (el primer amor) y León Tolstoi, y ahora va en busca de August Rodin, el maestro de su mujer, sobre quien quiere hacer una monografía. Pero encuentra sobre todo soledad y miedo, sequía literaria y crisis existencial. Años más tarde, el poeta le diría a Andreas Salomé que aquella etapa estuvo marcada por un ’estupor pavoroso’: ’Parecía que los carruajes me traspasaran en su camino veloz, que me atravesaran sin verme siquiera, como el que salta sobre un pozo de agua putrefacta’.

Ese estado de ánimo es el que revelan las 44 páginas que han salido a la luz en Alemania publicadas por Suhrkamp en edición de lujo y facsímile autógrafo para conmemorar el 125º aniversario del nacimiento del poeta (Praga, 1875-Montreux, 1926). El año pasado, la editorial Pre-textos trajo a España los Diarios de juventud, escritos por Rilke antes de cumplir los 25 años, así que este nuevo inédito aporta datos sobre ese periodo crucial en el cual se forjan el Rilke adulto y un poeta espléndido, refinado y feroz a la vez. En París deja atrás la poesía sentimental y empieza a escribir poemas compactos, llenos de sonidos, imágenes y significados asombrosos.

El año 1902 es, pues, el año de la catarsis de un escritor precoz que ha publicado ya una primera reunión de poemas, Vida y canciones (1894), y un pequeño libro de narraciones, A lo largo de la vida (1898). De repente, Rilke está solo y es pobre. Se queda sin la asignación mensual que le pasa su padre, un funcionario de ferrocarriles empeñado en convertirlo en empleado de un banco en Praga, y eso le obliga a malvivir haciendo pequeños artículos para un periódico de Bremen.

Según anota en el diario, Rilke lleva en París una vida durísima, que le sume en una angustia infinita. Pero es ahí, dicen los expertos, donde empieza a ver el mundo con los ojos de un poeta verdadero. Los sufrimientos que aparecerán luego en Los cuadernos de Malte Laurids Brigge, su gran novela autobiográfica (1910), forman parte de la explosión de emociones de ese primer viaje parisino.

En los primeros meses del año Rilke había dirigido en Westerwede un drama de Maeterling, La hermana Beatriz, y había frecuentado a un amplio grupo de artistas mientras ayudaba a su mujer a exponer sus esculturas. Una etapa tranquila. Pero las lacónicas notas que escribe aquellos días, como ha señalado en La Repubblica Paola Sorge, empalidecen al lado de las mucho más vivas y sugerentes que va a escribir en la delicada agenda parisina de piel marrón que se conserva en el Archivo Rilke, de Gernsbach.

La agenda refleja que la atmósfera neblinosa y triste de París se mete hasta el tuétano en su alma melancólica, pero no todo es inactividad y lágrimas. Rilke pasea por el cementerio de Montparnasse y por los jardines de las Tullerías; hace breves paradas en los cafés para calentarse un poco, visita las galerías de arte y los museos... Enseguida se enamora de Monet y de Cézanne, como años después hará en el Prado con algunos otros maestros: ’Saludo a El Greco con entusiasmo, a Goya con asombro, a Velázquez con toda la cortesía posible’, escribirá.

París 1902 son también los primeros días junto a Rodin, artista de importancia crucial en la vida y en la obra del poeta. Rememorando esas primeras visitas al escultor, del que luego se convertiría en secretario privado, Rilke le explicó en una carta: ’No llegué hasta usted solamente para hacer un estudio, era para preguntarle cómo hay que vivir. Y usted me respondió: ’Trabajando’. Lo comprendo bien. Siento que trabajar es vivir sin morir’.

Él vive en una escuálida y fría habitación de un quinto piso de la Rue de L’Abbé de l’Epée, cerca de los Jardines de Luxemburgo, pero no trabaja en un sentido estricto. Lee a Dante, a Baudelaire, La educación sentimental de Flaubert (que no le gusta nada), La gaya ciencia de Nietzsche, y sus adoradas poesías rusas. ’¡Qué bonito sería escribir este diario en ruso!’, anota el 7 de noviembre.

Un día, en el Jardin des Plantes, se queda fascinado con un cedro del Líbano y con los animales exóticos. Ahí nacen los versos de La pantera y La jaula de los leones. Pero sigue solo y ni siquiera le alivia la visita de Clara en octubre. El 21 de noviembre es el cumpleaños de su mujer, y Rilke apunta en su diario los preparativos para la fiesta. Un ramo de flores, un pastel, una foto de la Mona Lisa y otra de la Victoria de Samotracia, todo ello dispuesto en una pequeña mesa en el centro de la habitación. Ese momento de serenidad precede a la inminente y definitiva separación de Clara.

Por fin empieza a redactar el esperado trabajo sobre Rodin. Llega también la hora de la poesía: comienzan a tomar forma los versos que luego incluirá en el Libro de las Imágenes (1903) y en el Libro de las Horas (1905). Rilke se siente vivo de nuevo: en ese momento acaba el diario y comienza la creación poética. ’En una poesía que me sale bien hay mucha más realidad que en cualquier relación humana’, confesará luego. ’Yo sólo soy real cuando estoy creando...’.

’Si vacila la voluntad, vacila el mundo’

 

- 24 de agosto de 1902

’...No tengo ninguna relación con las personas, no formo parte de ningún grupo, de ningún movimiento: mi grupo soy yo y soy un movimiento que va hacia el interior. Así vivo...’.

- 13 de noviembre

[Rilke está muy impresionado por la noticia de la enfermedad de Vilma Illing, que en septiembre debería haber protagonizado su obra

La princesa blanca].25 de noviembre

’Oigo hablar en esta hora silenciosa de que está llegando el crepúsculo de Vilma Illing. De su destino. Ha pasado directamente de las vacaciones al hospital sabiendo que debe morir, esperando el fin. Entre dolores y tormentos espera la muerte prematura. Estoy conmocionado hasta las fibras más profundas. Quizá muera ahora, hoy: sola, olvidada, ciega: la muerte de la actriz. Querría ser rico, poseer jardines llenos de rosas deshechas. Y mandarle mil rosas de noviembre para que mueran junto a ella’.

- 19 de noviembre

’Oh, este deseo de comenzar a escribir, y siempre, delante de mí, todos esos caminos cerrados. ¿Qué será de mi trabajo? Todas las mañanas me levanto para esta esperanza inútil y tormentosa y me voy a dormir desilusionado, turbado, golpeado por mi incapacidad. Oh, si tuviera un oficio, algo cotidiano, cercano, en lugar de esta espera siempre tan lejana... ¿Es esto querer escapar? Si vacila la voluntad, vacila el mundo... Oh, este frío invernal. Ha caído mucha nieve. La estufa no funciona y estoy sentado en mi habitación, envuelto en mi abrigo, temblando de frío con las manos rígidas. El calor de los cuartos de París es como el azúcar en las tazas de café: cuando no se remueve se queda abajo y el café sabe amargo: así está de fría esta estancia, el calor se deshace lentamente alrededor de la estufa. Estoy indeciblemente angustiado, triste y solo. Abandonado’.

- 20 de noviembre

’Estoy como una cosa perdida. Como un animal que no pertenece a nadie, como una bandera que ondea sobre una casa vacía: así estoy yo -así de solo, así de irremediablemente solo y pobre-. Hace frío. Nieva muchísimo. Y el pequeño jardín del convento que tenemos delante se ha entregado ya enteramente al invierno con todos sus senderos, sus huertos y sus árboles. A través de las ramas desnudas se ve un crucifijo en la pared, y una virgen bajo un techo: todo lo que antes no se veía ahora se ve claramente, diáfano, casi como desnudo. Es como alguien que con la edad se convierte en devoto...’.

 

-

Ayer la lluvia. Lluvia a cántaros, una noche larga, empezada a las 4. Y una mañana de primavera. Las cosas brillan, los batientes de las ventanas se abren en alguna parte, lanzando resplandores sobre habitaciones extrañas y sobre las calles. (...) Hay carrozas con las ruedas de color rosa claro y a lo lejos alguien lleva una cosa verde brillante. Todo el invierno parece haberse metido dentro de estos cincos días. (...) Ahora ha pasado’

Poeta del mes - Rainer Maria Rilke

Poeta del mes - Rainer Maria Rilke

Va néixer el 4 de desembre de 1875 a Praga. Va cursar estudis en la seva ciutat, en Munich i Berlín. Va començar a publicar en 1894 amb el nom de René Rilke. Realitza un viatge a Rússia, on fa amistat amb Tolstoi. En 1897 va iniciar una relació amorosa amb Lou Andreas Salomé (1861-1937), una dona quinze anys major que li anima a decidir el seu compromís artístic. Molt intel·ligent i relacionada amb els corrents del pensament contemporani aquesta dona casada amb el orientalista Frriedrich Carl Andreas, va fascinar a intel·lectuals menjo Schnitzler i Nietzsche. Es va enamorar de la pintora Paula Becker però en 1901 es casa amb una deixeble de Rodin, Clara Westhaff. Aviat se separen encara que van ser amics la resta dels seus dies. En 1902 va a París, on actua com secretari de Rodin, sobre qui va escriure un assaig estètic. Acaba en 1910 els seus "Quaderns de Malte Laurids Briddge" i viatja de nou per Europa i Africa. Està en Suïssa durant la guerra, i al finalitzar aquesta, entre 1912 i 1922 escriu les "Triaries de Duino". Escriu una petita sèrie de poemes "Vergers", i "Els sonetos de Orfeo". "El llibre de bojos" i "El llibre d’imatges" les escriu en la seva època de pobresa, així com "Germà i germana". Va morir de leucèmia el 29 de desembre de 1926. L’empitjorament del seu estat físic, que ho va dur a la mort, es va produir arran d’haver-se punxat amb l’espina d’una rosa mentre cuidava el jardí del castell Muzot, a Suïssa, on va viure retirat els últims anys de la seva vida. En la seva tomba un epitafi que ell mateix va escriure, resa així:

Rosa, oh contradicción pura, placer,
ser el sueño de nadie bajo tantos
párpados.

La poesia de Rilke ahonda en la problemàtica dels límits sensorials de l’existència, de la malenconia que genera la inanitat, de la recerca del fonament de l’ésser:

Cantar es existir. Para el Dios algo fácil.
Pero nosotros, ¿cuándo somos?

Quinze dies després de la defunció de Rilke, el gran escriptor Robert Musil va dir d’ell, en l’homenatge que va ser objecte a Berlín: “Aquest gran poeta no va fer altra cosa que dur la poesia alemanya per primera vegada a la seva consumació total...”



Tarrito de Lágrimas

Unos contienen el vino, otros contienen aceites
en la bóveda ahuecada que delimitó sus muros.
Yo, pequeño y más delgado, me ahueco
para otra exigencia: para complacer
las lágrimas que se precipitan.
El vino se enriquece y el aceite se sigue
refinando en el tarro.
¿Qué pasó con las lágrimas?
Me apesadumbraron, me cegaron,
mis corvas hicieron titubear,
al final me hicieron quebradizo
y me vaciaron.

(Verstreute und nachgelassene
Gedichte)

Ens parla des de la seva pròpia tristesa. Es sent sol, trist, i de tant plorar, s’ha quedat sense llàgrimes. Es sent com un pot buit, mentre que hi ha pots plens, i si estàs ple, ets més feliç, et trobes més alegre, en canvi, essent buit, no pots sentir res més que tristesa i solitud.


Hora Severa

Quien en este instante llora en algún lugar en el mundo,
sin motivo llora en el mundo,
me llora.
Quien en este instante ríe en algún lugar en la noche,
sin motivo ríe en la noche,
se ríe de mí.
Quien en este instante camina en algún lugar en el mundo,
sin motivo camina en el mundo,
camina hacia mí.
Quien en este instante muere en algún lugar en el mundo,
sin motivo muere en el mundo,
me observa.

(Das Buch der Bilder)

 

 

En aquest poema Rilke té un sentiment egocèntric, ja que es pensa que tothom el coneix, i quan alguna persona del món plora, diu que li plora amb ell, com si fos una gran persona i que la gent li demanés ajuda; quan algú riu, es riu d’ell, com si no hi hagués res més de que riure. Aquí mostra una mica de marginació al dir que la gent se’n riu d’ ell. I per acabar, diu que quan algú es mor, va allà on està ell per quedar-se’l mirant. Però ens diu que la gent que fa això o fa sense motiu, però en realitat el motiu és el propi poeta.

Candilejas Agónicas

 

El títol d’aquest article és “Mas o menos. Candilejas agónicas”, inclòs al número 931 de la revista Destino.

Aquí veiem que Joan Oliver utilitza un pseudònim: Jonàs, el profeta crític.

En aquest article, ens diu que el teatre, que és un dels arts més antics està  decadència, ja que no es fan bones obres. Jonàs, en aquest article, ens vol demostrar que el teatre està decaient per culpa del cinematògraf, ja que en el món de l’espectacle, està ple de gent manipuladora, i empressaris que mouen a la gent com si fossin titelles. Però hi ha un petit camí de sortida: l’esperança de la minoria. Una minoria que intenta trobar obres de qualitat i ajudar al teatre a ser el que era.

Poeta del mes - Dolors Miquel

Dolors Miquel va néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquell paradís, va descobrir el paradís de l’escriptura: - Recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés.
Aquest fet va ser trascendental per a la seva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en ella l’anar de les generacions de la carn.

D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els seus llibres.

VERTIGEN

Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d'un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t'abraço retorna el vertigen.

En aquest poema, ens parla sobre, possiblement, el que va ser el seu primer amor, o el noi amb el qual va tenir la seva primera relació. Ens descriu com era, un adolescent dels anys setanta de Barcelona, vestit com els adolescents d’aquella època. També ens descriu en la casa on estaven, en una casa bruta, plena de haixix i de moros. Sembla que abans d’arribar a aquesta casa havien begut xampany, ja que ens diu: el xampany que duia sobre la pell calenta. El títol d’aquest poema VERTIGEN és el que sentia l’autora quan mirava aquest adolescent.  

IX

Vaig acabar
d'estudiar
el curs cinquè
l'any en què
la UCD
es va desfer.
Pujà el PSOE.
Mercès al Boe
vaig poder entrar
a treballar
en una escola.
Vivint tot sola
en un pis ample
del gran Eixample
vaig fer un parèntesi
però tan cèntesi
mal que durà
si fa no fa
un mig badall.
Així en un ball
bevent xerès
trobí promès
fill d'un burgès
entès, marquès, 
decorador, 
un gran senyor
mig tarambana
que allà a l'Havana
tenia terra
dins d'una gerra.
Tanta riquesa
que fins marquesa
era la tata.
Sota la mata
les punxes dures
de les factures
darrera baula
paraven taula.
El meu promès,
era un encès,
o almenys en fama,
devot de Brahma,
feia cant tàntric
vivint a can tric
i traca. Era
un noi bandera.
Parlà d'amor
i em donà el cor
-per a ell la poma-
camí de Roma.
Partírem pomes
destins i plomes.
Convé saber
que altres n'hi hagué
(prò cap de Múnic),
abans que l'únic
el vertader!
em fes puré.
Estalviaré
el llarg paper
que vam firmar
ell esquerrà
i jo dretana
a hora tardana
davant d'un jutge
vestit de sutge
i moaré.
Estalviaré
el llarg convit
i el poc profit
que en vam haver.
Estalviaré
la nit de noces.
Niré a les brosses
i pariré
un sol bebé.
Sola en el part
que ell feia tard
a un gran treball
on feia el gall.
Sola també
amb el bebé
nant cap a casa,
canviant la gasa
sense saber
què s'ha de fer.
mentre ell prolífic
feia el científic
i es doctorava
en llengua eslava.
Aquest desfici
fou a l'inici,
en vaig aprendre
i em vaig reprendre.
Vaig estudiar
sense parar.
Vaig treballar
i vaig rentar
sense fer blasme.
Amb entusiasme
era mildones
i totes bones:
mama, fregona,
puta, minyona,
treballadora,
menstruadora,
senyora tal
i intel.lectual.
Trobava hora
per ser escriptora
de vena blava.
Esgarrapava
quarts als segons
per als collons
d'aquest marit
tan eixerit,
tan competent
tenir content.
Un pèl cansada
la cansalada!
Tot esclatà
quan començà
a llegir el llibre
el mateix llibre
que estàs llegint
gràcies a un tint.
Es va enfadar
i amenaçà
amb què sé jo.
Vaig dir que no,
pujat el to
de mot i so
i em separí
per a fugir
d'un gris demà.
Em vaig donar
com a present
d'avorriment
un primer amant,
sempre encertant,
que era un bon cínic
(el meu ull clínic!);
un respectable
marit afable.
I repeteixo
-i també em queixo-
del segon jan
un tio gran
que aprofità
el tarannà
del desconcert
i en un concert
se'm declarà.
Hi vaig anar
com una reina
i enmig la feina
se'm va posar
a fer ba ba
llengua penjant
salivejant,
semblava un zombi
sortit d'un combi.
I acabo aquí
amb un destí
que ha fet camí
amb mi i per mi.
Homes adéu,
i no vingueu.
Me'n vaig a peu. 
  
  
En aquest poema, la Dolors Miquel vol com ficar-se amb els homes. Trobo que te un punt de feminisme, ja que crítica els homes perquè diu que sempre van a la seva i que són molt ganduls, en canvi les dones són treballadores, responsables i tenim que encarregar-nos de tot. Això o fa a partir d’una mala experiència que te la noia que representa el poema amb un noi. Aquest noi sempre estava a la feina i a ella la deixava sola, fins i tot quan aquesta te un fill. Al final es separa i en un concert, un altre home se li declara, el descriu com si fos lleig o estigués borratxo. Ella el rebutja i diu que no vol saber res dels homes quan diu: Homes adéu, i no vingueu. Me’n vaig a peu.

Poeta del mes - Enric Casassas

Poeta del mes - Enric Casassas

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d’Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D’equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)

    EFECTES DE LA POR 

Quan l’hivern puja als ulls i el plor ja es gela

i el pensament comença a encarcarar-se

i ja no raja re sinó suor

és quan el preu de molta i mòlta pela

acut la por tapant el mur del càrcer

i et torna els plors pensats sots cobertor.

La sensació d’estar viu s’aguditza

i el cos no gosa fer cap moviment

quan sent la punta de cada urpa i dent 

d’un animal que el té i l’immobilitza

sense fer mal, grunyir ni fer la guitza, 

com si et digués "si et mous, ja has dit amén"

i tu només saps foll estar content

perquè no et mata el llop que t’esclavitza 

És un poema que ens diu que quan comencem a tenir por, es com si arribés l’hivern, ja que l’hivern es fred, fosc…També o compara amb un lladre que hagi robat tants diners que aquests, s’han posat davant d’ell, fent-li com una pressó de la qual no pot sortir, per què està rodejat de molts diners que li barren el pas. És veritat, com diu el tercer paràgraf; quan hi ha alguna cosa que no coneixem, tenim por, i sentim més que mai que estem vius, sentim que si ens movem, l’animal ens atacarà, i els nostres sentits s’aguditzen, sobretot l’oïda.Però, als dos últims versos, contradiuen tot el poema, ja que ens diu que només nosaltres mateixos sabem estar contents, per què si superem la nostra por, no ens passarà res. És un poema que ens diu que tenim que tenir confiança en nosaltres mateixos per superar els nostres propis obstacles.   

NARCÍS

Estàs enamorat de tu mateix

com un pebrot vermell, com un pinyol

de cirera vermell i si no què? 

com una taula de cent vint canals, 

com un ruixat que ho devastava tot,

com un escàndol que ha d’arruïnar

tot un imperi, com un accident

de pura mala sort, com el rocam  filosofal, com l’Ebre cap a Flix,

com un lleuger vaixell de vela eixint 

el golf, i encara com un gra de sal,  com escorpins, renecs caragolats,

vora el camí baladres plens de pols

i com el gall que gira com el vent.    

Aquest poema ens parla d’un personatge mitol·lògic, Narcís. Aquest poema ens diu que aquest home estava enamorat d’ell mateix, i ens fa una sèrie de comparacions: com un pebrot vermell, com un pinyol de cirera vermell... Al final d’aquest vers fa una pregunta: i si no què? Com volent dir: i si no estàs enamorat de tu mateix, passa alguna cosa? Ets pitjor persona? Doncs no.

La resta del poema són comparacions de coses que tenen a veure simbòlicament amb estar enamorat de tu mateix.