Poeta del mes - Rainer Maria Rilke

Va néixer el 4 de desembre de 1875 a Praga. Va cursar estudis en la seva ciutat, en Munich i Berlín. Va començar a publicar en 1894 amb el nom de René Rilke. Realitza un viatge a Rússia, on fa amistat amb Tolstoi. En 1897 va iniciar una relació amorosa amb Lou Andreas Salomé (1861-1937), una dona quinze anys major que li anima a decidir el seu compromís artístic. Molt intel·ligent i relacionada amb els corrents del pensament contemporani aquesta dona casada amb el orientalista Frriedrich Carl Andreas, va fascinar a intel·lectuals menjo Schnitzler i Nietzsche. Es va enamorar de la pintora Paula Becker però en 1901 es casa amb una deixeble de Rodin, Clara Westhaff. Aviat se separen encara que van ser amics la resta dels seus dies. En 1902 va a París, on actua com secretari de Rodin, sobre qui va escriure un assaig estètic. Acaba en 1910 els seus "Quaderns de Malte Laurids Briddge" i viatja de nou per Europa i Africa. Està en Suïssa durant la guerra, i al finalitzar aquesta, entre 1912 i 1922 escriu les "Triaries de Duino". Escriu una petita sèrie de poemes "Vergers", i "Els sonetos de Orfeo". "El llibre de bojos" i "El llibre d’imatges" les escriu en la seva època de pobresa, així com "Germà i germana". Va morir de leucèmia el 29 de desembre de 1926. L’empitjorament del seu estat físic, que ho va dur a la mort, es va produir arran d’haver-se punxat amb l’espina d’una rosa mentre cuidava el jardí del castell Muzot, a Suïssa, on va viure retirat els últims anys de la seva vida. En la seva tomba un epitafi que ell mateix va escriure, resa així:

Rosa, oh contradicción pura, placer,
ser el sueño de nadie bajo tantos
párpados.

La poesia de Rilke ahonda en la problemàtica dels límits sensorials de l’existència, de la malenconia que genera la inanitat, de la recerca del fonament de l’ésser:

Cantar es existir. Para el Dios algo fácil.
Pero nosotros, ¿cuándo somos?

Quinze dies després de la defunció de Rilke, el gran escriptor Robert Musil va dir d’ell, en l’homenatge que va ser objecte a Berlín: “Aquest gran poeta no va fer altra cosa que dur la poesia alemanya per primera vegada a la seva consumació total...”



Tarrito de Lágrimas

Unos contienen el vino, otros contienen aceites
en la bóveda ahuecada que delimitó sus muros.
Yo, pequeño y más delgado, me ahueco
para otra exigencia: para complacer
las lágrimas que se precipitan.
El vino se enriquece y el aceite se sigue
refinando en el tarro.
¿Qué pasó con las lágrimas?
Me apesadumbraron, me cegaron,
mis corvas hicieron titubear,
al final me hicieron quebradizo
y me vaciaron.

(Verstreute und nachgelassene
Gedichte)

Ens parla des de la seva pròpia tristesa. Es sent sol, trist, i de tant plorar, s’ha quedat sense llàgrimes. Es sent com un pot buit, mentre que hi ha pots plens, i si estàs ple, ets més feliç, et trobes més alegre, en canvi, essent buit, no pots sentir res més que tristesa i solitud.


Hora Severa

Quien en este instante llora en algún lugar en el mundo,
sin motivo llora en el mundo,
me llora.
Quien en este instante ríe en algún lugar en la noche,
sin motivo ríe en la noche,
se ríe de mí.
Quien en este instante camina en algún lugar en el mundo,
sin motivo camina en el mundo,
camina hacia mí.
Quien en este instante muere en algún lugar en el mundo,
sin motivo muere en el mundo,
me observa.

(Das Buch der Bilder)

 

 

En aquest poema Rilke té un sentiment egocèntric, ja que es pensa que tothom el coneix, i quan alguna persona del món plora, diu que li plora amb ell, com si fos una gran persona i que la gent li demanés ajuda; quan algú riu, es riu d’ell, com si no hi hagués res més de que riure. Aquí mostra una mica de marginació al dir que la gent se’n riu d’ ell. I per acabar, diu que quan algú es mor, va allà on està ell per quedar-se’l mirant. Però ens diu que la gent que fa això o fa sense motiu, però en realitat el motiu és el propi poeta.