Poeta del mes - Enric Casassas

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d’Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D’equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)

    EFECTES DE LA POR 

Quan l’hivern puja als ulls i el plor ja es gela

i el pensament comença a encarcarar-se

i ja no raja re sinó suor

és quan el preu de molta i mòlta pela

acut la por tapant el mur del càrcer

i et torna els plors pensats sots cobertor.

La sensació d’estar viu s’aguditza

i el cos no gosa fer cap moviment

quan sent la punta de cada urpa i dent 

d’un animal que el té i l’immobilitza

sense fer mal, grunyir ni fer la guitza, 

com si et digués "si et mous, ja has dit amén"

i tu només saps foll estar content

perquè no et mata el llop que t’esclavitza 

És un poema que ens diu que quan comencem a tenir por, es com si arribés l’hivern, ja que l’hivern es fred, fosc…També o compara amb un lladre que hagi robat tants diners que aquests, s’han posat davant d’ell, fent-li com una pressó de la qual no pot sortir, per què està rodejat de molts diners que li barren el pas. És veritat, com diu el tercer paràgraf; quan hi ha alguna cosa que no coneixem, tenim por, i sentim més que mai que estem vius, sentim que si ens movem, l’animal ens atacarà, i els nostres sentits s’aguditzen, sobretot l’oïda.Però, als dos últims versos, contradiuen tot el poema, ja que ens diu que només nosaltres mateixos sabem estar contents, per què si superem la nostra por, no ens passarà res. És un poema que ens diu que tenim que tenir confiança en nosaltres mateixos per superar els nostres propis obstacles.   

NARCÍS

Estàs enamorat de tu mateix

com un pebrot vermell, com un pinyol

de cirera vermell i si no què? 

com una taula de cent vint canals, 

com un ruixat que ho devastava tot,

com un escàndol que ha d’arruïnar

tot un imperi, com un accident

de pura mala sort, com el rocam  filosofal, com l’Ebre cap a Flix,

com un lleuger vaixell de vela eixint 

el golf, i encara com un gra de sal,  com escorpins, renecs caragolats,

vora el camí baladres plens de pols

i com el gall que gira com el vent.    

Aquest poema ens parla d’un personatge mitol·lògic, Narcís. Aquest poema ens diu que aquest home estava enamorat d’ell mateix, i ens fa una sèrie de comparacions: com un pebrot vermell, com un pinyol de cirera vermell... Al final d’aquest vers fa una pregunta: i si no què? Com volent dir: i si no estàs enamorat de tu mateix, passa alguna cosa? Ets pitjor persona? Doncs no.

La resta del poema són comparacions de coses que tenen a veure simbòlicament amb estar enamorat de tu mateix.