Poeta del mes - Fernando Pessoa

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), mes conegut com Fernando Pessoa, va ser un poeta i escriptor portuguès.

És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa, a un nivell comparable al de Luís Vaz de Camões. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX. Per haver viscut la major part de la seva joventut a Sud-Africa, l'anglès també té un destacat paper en la seva vida, amb Pessoa traduint, escrivint, treballant i estudiant l'idioma. Va tenir una vida discreta, en la qual es dedicà al periodisme, a la publicitat, al comerç i principalment, a la literatura, on es desdoblà en diverses personalitats conegudes com heterònims. La figura enigmàtica en la qual es tornà, movimenta gran part dels estudis sobre la seva vida i obra, a rel del fet que és un dels majors autors de l'heteronímia.

Morí de problemes hepàtics als 47 anys a la mateixa ciutat que el va veure néixer, essent la seva ultima frase escrita en llengua anglesa: "I know not what tomorrow will bring... ".

AMOR ES LO ESPECIAL

Amor es lo esencial.
Sexo, mero accidente.
Puede ser igual
O diferente.
El hombre no es un animal:
Es carne inteligente,
Aunque algunas veces enferma

M'agrada aquest poema de Fernando Pessoa perque crec que dona el perfil del home actual, vers l'amor i el sexe, en molt poques paraules.

COMO SI CADA BESO

Como si cada beso
Fuera de despedida,
Cloé mía, besémonos, amando.
Tal vez ya nos toque
En el hombro la mano que llama
A la barca que no viene sino vacía;
Y que en el mismo haz
Ata lo que fuimos mutuamente
Y la ajena suma universal de la vida

M'agrada aquest poema de Fernando Pessoa perque ens parla del amor, del viu sentiment, dels sentiments quan et donen un petó, que dos persones que s'estimen, per molt lluny que estigui una de l'altre, si l'amor es sincer, doncs es segueixen estiman i no hi ha distància.

Poeta del mes - Joan Oliver (Pere Quart)

Joan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell 1899 - Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.

Neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d'onze germans, dels quals en fou l'únic supervivent. D'aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l'obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret. L'any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l'avantguardisme amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.

 

PREGÀRIA DE GENER

(Ritu occidental)

 Sou els Tres,

sou els Tres Viatjants de Comerç.

El Ros, xampany i capones del Prat.

El Negre, perles i abrics de astracán.

El Blanc, cotxes cromados i artefactes.

Salveu a la Cristiandat de l'Infern amb magre balanç!

M'agrada aquesta pregària de gener, de Joan Oliver perquè la trobo gràciosa, ja que compara els tres reis amb coses que si assemblen al seu color d pell i cabell.

Em recorda al nadal. Em fa reviure records de quan era petita, i els meus pares em portaven emocionada a veure els tres reis, també em recorda a quan em sentava a les seves faldilles per donar-lis la carta i ells em responien amb dolços i somriures. Fa reviure l'infantesa.

 

LLETANIA

Per als nens

 mentides.

 Per a l'amor

 mentides.

 Per als amics

 mentides.

 Per als clients

 mentides.

 Mentides grosses o fines,

fermes o tendres

-juraments, petons-;

 vives -com sang fresca-;

sàvies, agraïdes.

 Trolas i faules.

Mitges mentides.

 I mentides històriques

que avui atribuïm als mentiders besavis.

 Mentides literàries

 -en cada vers, dues mentides-.

 Mentides metafísiques

-l'ésser i el temps rediez !-.

 Mentides tècniques,

científiques: xifres que es tornen màquines

i màquines que menteixen com llegendes boges.

I mentides de fe,

 que són la trista gran misericòrdia del cel per als sufrientes

 i miserables de la terra; altes mentides fabuloses que un dia,

 no sigues com, diuen, seran certeses

(gràcies, Senyor, a la bestreta, a compte sense garanties,

 per si així anés.

 Amén, amén, Senyor!

 Senyor, escoltes el crit?

He elegit aquest poema perque penso que retracta molt bé la vida actual. Tot és com una mentida. Tots diem mentides. Tot és una gran mentida. Poden ser mentides grosses, petites, dolentes o piadoses, però són mentides. Ens costa arrivar a la veritat, però si arrivem, a vegades utilitzem mentides per trobar-la o simplement quan trobem aquesta veritat, la tapem amb mentides perque ningú més pugui arrivar-hi. Ens parla del nens, que part de la seva infantesa viuen enganyats; mentides a l'amor, que a vegades l'amor és una gran mentida; mentides als amics, oi que mai els em dit una mentida? oi que mai ens han mentit?; mentides als clients, als quals els pobres viuen més enganyat que no pas una altra cosa.

Per això m'agrada, perque diu exactament com mentim, i el tipus de mentides que podem arrivar a dir.

 

Poeta del mes - Joan Salvat Papasseit

Barcelona, 1894-1924. Poeta. De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l’avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l’Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d’aprenent d’adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista» per la qual cosa començà a escriure a publicacions.

 

Cançons:

Dona’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.



Visca l’amor
Visca l’amor
que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!

Visca l’amor
l’he cridada i venia
tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor
que ella també es delia.

Visca l’amor:
la volia i l’he pres.

M’agraden aquestes dos cançons escrites per Joan Salvat Papasseit, perquè parlen de l’amor existent, pur, vertader... i crec que avui dia, l’amor és només per interès, no real... i aquests poemes em recorden a les històries d’amor que la meva besàvia m’explicava sobre ella i el meu besavi quan es van tenir que separar per la guerra, i desprès es van retrovar.

Poeta del mes - Miquel Martí i Pol

Una mica de biografia...

Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter (Bcn) el 1.929. També ha escrit prosa i ha realitzat traduccions. Als 14 anys va començar a treballar en el despatx d'una empresa téxtil, però el 1.973 ho va deixar a causa d'una esclerosis múltiple.

LES QUATRE ESTACIONS
 

PRIMAVERA 

Heus ací: 
Una oreneta, 
la primera, 
ha arribat al poble. 

I l'home que treballa al camp, 
i la noia que passa pel pont, 
i el vell que seu en un marge, fora vila, 
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques 
tenen la sort de veure una mica de cel 
han sabut la notícia. 

L'oreneta ha volat, 
una mica indecisa, 
ran mateix de l'aigua del riu, 
s'ha enfilat pont amunt, 
ha travessat, xisclant, la plaça 
i s'ha perdut pels carrers en silenci. 

I la mestressa que torna de comprar 
ho ha dit als vailets de l'escola, 
i aquests, a les dones que renten al safareig públic, 
i elles ho han cridat 
a l'home que empeny un carretó pel carrer, 
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades 
i n'ha fet una cançó 
al ritme feixuc de la roda. 

Heus ací el que diu: 
La primavera ha arribat al poble. 

                                               Miquel Martí i Pol

Aquet poema de Miquel Martí i Pol m'agrada molt, ja que la primavera és una de les estacions de l'any que més m'agraden. M'agrada perquè em recorda quan tenía 7 anys i encara vivía en un poblet del Montseny. Allà sempre deien que arribava la primavera quan les orenetes començaven a a sobrevolar els boscos. També aquest poema em recorda als camps i als rius que hi havien per allà, i que els nens ens encantava anar a explorar-los.

 

SOLSTICI:

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb torpituds, anhels i desfallences,

humanament, entre brogit i engoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon viure. 

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida amb certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l'aigua de llum que brogi de les pedres,

d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

                                              Miquel Marti i Pol  

M'agrada aquest poema perquè crec que m'aconsella que tinc que viure la vida, que si me equivocat, encara sóc jove i puc canviar el meu futur, que sóc la propietaria del meu destí i puc complir els meus somnis. També entenc que, per mol malament que vagin les coses, tú pots reconduïr la teva vida, fer el que bulguis, i per aixó m'agrada, perquè jo sóc l'única que puc canviar la meva vida, i no els demés. Que no me de deixar emportar pels altres, sinó que he de viure jo, com jo vull, a la meva manera... ¡ És la meva vida !

.. unα mà de contes ♥

[¡!]...Benvinguts al meu blog de literatura catalana...[¡!]

  En aquest blog trobaràs informació sobre diferents autors

i llibres catalans, la meva opinió sobre els llibres llegits a

classe i informació diversa...