Poeta del mes - Joan Salvat Papasseit

Barcelona, 1894-1924. Poeta. De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l’avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l’Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d’aprenent d’adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista» per la qual cosa començà a escriure a publicacions.

 

Cançons:

Dona’m la mà
Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.



Visca l’amor
Visca l’amor
que m’ha donat l’amiga
fresca i polida com un maig content!

Visca l’amor
l’he cridada i venia
tota era blanca com un glop de llet.

Visca l’amor
que ella també es delia.

Visca l’amor:
la volia i l’he pres.

M’agraden aquestes dos cançons escrites per Joan Salvat Papasseit, perquè parlen de l’amor existent, pur, vertader... i crec que avui dia, l’amor és només per interès, no real... i aquests poemes em recorden a les històries d’amor que la meva besàvia m’explicava sobre ella i el meu besavi quan es van tenir que separar per la guerra, i desprès es van retrovar.